Salta al contingut
Petit Gaudí
Menú

Disseny, contingut i criteri

Bones i males notícies: dels textos en llatí a la intel·ligència artificial

Bones i males notícies: dels textos en llatí a la intel·ligència artificial

DES DE LA TRINXERA

30 anys de disseny web, eines que canvien i un vell costum: començar a dissenyar abans de saber què volem explicar.

Per Iván · Petit Gaudí

El llatí també va arribar als tribunals

«Els continguts ja te’ls passarem».

És una frase que he sentit en despatxos, tallers, empreses tecnològiques, ONG, projectes d’artistes i reunions amb grans marques. He passat bona part de la meva vida professional a la trinxera del disseny web, treballant amb autònoms, gerents, informàtics, dissenyadors i professionals de tota mena. Cadascú amb les seves necessitats i, naturalment, les seves urgències.

Però molts compartien un costum curiós: primer volien veure el disseny. Els textos, les fotografies, els serveis i la història del negoci arribarien després.

«De moment posa-hi alguna cosa provisional».

El provisional. Aquell estat meravellós de la matèria que pot romandre inalterat durant anys.

Una vegada, un projecte va acabar als tribunals perquè un client es negava a pagar la feina feta. Davant del jutge, argumentava que els textos del web eren en llatí. I, tècnicament, tenia una part de raó: hi havia trobat un Lorem ipsum.

Aquells textos eren provisionals perquè no havia facilitat els continguts necessaris per substituir-los. El jutge em va donar la raó.

Bones notícies per a mi. Males notícies per a ell.

Però, sobretot, una lliçó: un web necessita contingut, decisions i la implicació de les persones que coneixen el projecte. I això continua sent cert encara que avui puguem construir pàgines a una velocitat extraordinària.

De les taules HTML a la intel·ligència artificial

El 1996, connectar-se a Internet començava amb uns sorolls difícils de descriure. El mòdem semblava negociar amb una civilització llunyana. Després venia l’espera: imatges que es carregaven a trossos, taules HTML i navegadors que no sempre es posaven d’acord.

Després va arribar Flash. Vam descobrir que les pàgines es podien moure. I es van moure. Totes. Vam passar d’esperar que aparegués una fotografia a esperar que s’acabés una animació per poder entrar en un web.

El progrés no sempre avança en línia recta.

Aquella època va deixar treballs extraordinaris, però també una lliçó que continua vigent:

Que una cosa es pugui fer no vol dir que l’hàgim de fer.

Després van arribar els gestors de continguts, els mòbils, el comerç electrònic, el disseny adaptable i l’analítica. Vam començar a preguntar-nos no només com es veia un web, sinó si era útil i complia el seu objectiu. Una pàgina podia tenir milers de visites i no aconseguir pràcticament res. Les dades van començar a parlar. Escoltar-les era una altra qüestió.

Les eines havien canviat; el nostre costum de deixar el contingut per al final, força menys.

Detall d'una màquina d'escriure original, memòria del disseny i la comunicació

La feina comença abans d’obrir l’ordinador

Parlar. Escoltar. Preguntar. I tornar a preguntar quan la primera resposta no explica gaire cosa.

Un artesà pot explicar durant mitja hora com fabrica una peça i pensar que no ha dit res interessant. Però potser acaba de proporcionar el millor contingut de tot el seu web.

Un professional pot portar vint anys resolent problemes complexos i no saber explicar el seu ofici en tres frases. No perquè no el conegui: precisament perquè el coneix massa bé.

Aquí comença el disseny de comunicació. No inventant allò que falta, sinó descobrint, ordenant i explicant el que val la pena contar. Una conversa, una visita a un taller o una fotografia antiga poden aportar més que moltes hores buscant imatges perfectes en un catàleg.

No cal tenir escrita fins a l’última coma abans de dissenyar. Contingut i disseny han de créixer plegats, però hem de saber què fem, per a qui, què ens diferencia i què volem aconseguir.

Un web no hauria de ser un recipient bonic que després omplim de paraules. I el contacte directe entre persones no és un tràmit que convingui automatitzar: és una part fonamental del mètode.

I un dia el client ets tu

Després d’anys treballant per als altres, desenvolupar projectes propis té una particularitat: desapareix una excusa molt còmoda.

Ja no pots dir que el client no ha lliurat els continguts. El client ets tu. I els continguts continuen sense arribar.

A Petit Gaudí estic transformant un web que ha de ser molt més que un catàleg. Al darrere hi ha peces, materials, tallers i col·laboracions amb artesans independents. El contingut existeix abans d’encendre l’ordinador; el repte és documentar-lo i explicar-lo sense perdre’n l’autenticitat.

En aquesta evolució compto també amb Nicola Mostallino, que forma part de l’equip de Petit Gaudí. Amb l’experiència que aporta des de Komuniki en estratègia digital, SEO i comunicació web, participa activament en l’anàlisi del projecte, les decisions i els passos que anem fent. La seva implicació ens ajuda a mantenir el criteri i la perspectiva més enllà de les eines.

Hem revisat estructures, idiomes, continguts i funcionalitats. També hem pres decisions que després hem hagut de corregir. Algunes millores aparents van acabar complicant allò que volíem simplificar. L’experiència ajuda a reconèixer-ho; no et vacuna contra això.

En paral·lel desenvolupo Yestiva, un projecte personal d’invitacions digitals. La idea sembla senzilla: crear i compartir una invitació sense coneixements tècnics. Però al darrere hi ha disseny, formularis, programació, pagaments, correus i privacitat. L’usuari no ha de conèixer aquesta complexitat. Necessita que la invitació arribi.

La senzillesa no és un punt de partida. És un resultat.

Dos projectes diferents, una mateixa regla: la tecnologia s’ha d’adaptar a les necessitats reals del projecte. No hauríem de construir un projecte per justificar la tecnologia que ens ve de gust utilitzar.

Ara ens podem equivocar molt més de pressa

El 2026 podem generar textos, imatges, traduccions, anàlisis i codi en segons. Per a molts negocis petits és una oportunitat magnífica. Però la velocitat no garanteix que sapiguem què volem aconseguir.

Podem crear deu dissenys d’una pàgina abans de decidir què hi hem d’explicar. Si cap no encaixa, en fem deu més. A aquest ritme podríem tenir un web per a cada dia de l’any. Tots preciosos. I continuar sense saber què posar a la portada.

La velocitat no corregeix un mètode equivocat. Només permet repetir-lo més de pressa.

Això no resta valor als programadors, fotògrafs, lingüistes, dissenyadors ni a la resta d’especialistes. Al contrari: la seva experiència és clau per triar les eines, valorar els resultats i resoldre els matisos que una producció automàtica pot passar per alt.

Una imatge espectacular pot no explicar una història real. Una traducció correcta paraula per paraula pot perdre la intenció. Un programa pot funcionar en una demostració i fallar quan algú l’intenta fer servir de debò.

La tècnica importa. Moltíssim. Però no substitueix el mètode ni la conversa entre qui desenvolupa i qui coneix el negoci.

Tecles d'una màquina d'escriure antiga, fotografia original de Petit Gaudí

Tornem al full en blanc

Si estàs pensant a crear o renovar el teu web, comença sense triar encara cap plantilla ni tecnologia. Busca un moment tranquil i respon:

  • 01 Què vull explicar i a qui?
  • 02 Quines fotografies, processos, documents i experiències tinc?
  • 03 Què vull aconseguir?
  • 04 Amb quins professionals he de comptar?
  • 05 Com comprovaré que funciona?
  • 06 I, sobretot, estic disposat a implicar-m’hi?

Perquè els continguts, les decisions i el coneixement d’un ofici no apareixen per art de màgia. Ni tan sols amb intel·ligència artificial.

De les pantalles a les mans

Sempre m’ha agradat l’artesania.

La que es fa amb codi i la que es pot tocar amb les mans.

Durant bona part de la meva vida he dissenyat i construït coses que existeixen dins d’una pantalla. Des de fa uns anys també dissenyo i produeixo peces artesanals per a Petit Gaudí. I he descobert que tots dos mons tenen més en comú del que sembla.

Necessiten idees, eines, paciència i decisions que no sempre surten bé a la primera. La diferència és que ara, quan acabo una peça, la puc agafar amb les mans. I si alguna cosa no encaixa, no puc donar la culpa al navegador.

A Petit Gaudí, el contingut no cal inventar-lo. El tinc al davant. En els materials, les peces, els tallers i les col·laboracions amb altres artesans independents, on compartim coneixements, oportunitats i beneficis. Una manera de treballar en què tothom aporta i tothom hi té alguna cosa a guanyar.

Només cal observar-lo, documentar-lo i trobar la millor manera d’explicar-lo.

Sempre he volgut que allò que fem tingui tres qualitats: artesanal, icònic i imperfecte.

Artesanal

Al darrere hi ha coneixement i feina.

Icònic

Una bona idea s’hauria de reconèixer i recordar.

Imperfecte

No tot allò que té valor necessita semblar fabricat per una màquina.

Potser tampoc no és una mala manera d’entendre el disseny web.

Les eines canvien. El criteri, l’experiència i les persones continuen important.

Bones notícies: mai no havíem tingut tantes possibilitats.

Males notícies: encara hem de decidir què val la pena fer-ne.

Encara sort.

Temes: Actualitat